L’arribada d’un petitó/on a casa sol provocar més d’un dubte. Per tal de facilitar-vos les coses, us anoto un llistat d’aquelles actituds i pensaments que no ajuden i els que sí que ajuden a l’hora de reaccionar de forma adequada.

Idees que NO ajuden:

. Pressuposar que el petit/a per defecte ens vol prendre el pèl. És una idea força extesa i que no és adaptativa ja que ens condiciona la visió que tenim del nostre fill/a, visualitzant-lo ja des de molt petit com a una personeta que ens vol prendre el control de la situació i que es vol riure de nosaltres. Aquest tipus de pensaments no propicien la paciència ni la tendresa sinó més aviat el tracte més brusc i poc carinyós.

. Pressuposar que no entén res i que no aprèn des dels primers dies. Des del primer moment, les nostres reaccions regulen el seu comportament. També el nostre to de veu, les nostres mirades i les expressions que utilitzem. Encara que no entengui el sentit literal de les indicacions que li donem, sí que n’entén el seu caràcter emocional, és a dir, si ho fem amb amor o amb indignació.

. Dotar d’intencionalitat alguns actes reflexes o autodefensius que porta a terme el nadó. “Inventar” la intencionalitat de determinats actes reflexes ens pot ajudar a motivar-lo i estimular-lo, però hem de regular les falses expectatives per tal d’evitar futures frustracions.

. L’excés d’empatia adulta. És a dir, pensar que ell/a es sent com nosaltres fent els nostes raonaments. Un grau d’empatia és important per procurar ser més comprensius i comportar-nos idòniament amb ells/es però excedir-se implica dotar-los d’una capacitat de raonament com la nostra, fet que no és real.

Idees que SÍ ajuden:

. Considerar que per qualsevol aprenentatge cal pràctica i constància. Tant si li volem ensenyar a organitzar uns cubs com a dir adéu, caldrà un grau de perseverància per part  nostra i, sobretot, demostrar-li que n’estem pendents i que ens adonem dels seus progressos. Ser el màxim de coherent en el màxim de situacions li dóna una guia més clara de què fer o no fer en cada moment.

. Ser conscients que a vegades no podrem ser tant coherents perquè les pròpies circumstàncies no ens ho permetran, perquè estarem cansats o perquè, simplement, no ens vindrà de gust. En aquests moments no som mals pares, només som persones humanes amb les qualitats i limitacions que tenen aquestes. De seguida que puguem, recuperem la constància.

. Creure que, per defecte, podem ser uns bons pares. Si dubtem constantment de les pròpies decisions, augmentem la nostra inseguretat i no propiciem la seva!

. Predicar amb l’exemple. No podem convidar al nostre fill a portar a terme actituds que no seguim. Bé, sí que el podem convidar però és fácil que no ho faci i es basi més en el què veu amb els seus ulls que en el què sent de la nostra boca.

. Recordar que nota els nostres estats emocionals, de manera que és important procurar encomanar-li emocions positives!

. Necessitem espai i temps per a nosaltres i això no és ser egoista. Carregar les piles sempre ajuda a fer millor la feina. Sinó, per què hi ha caps de setmana o vacances?

. Cada nen/a presenta un ritme diferent a l’hora de créixer (pes-talla) i a l’hora d’adquirir els aprenentatges. És positiu estimular-los però no ho és pressionar-los. Cal respectar els ritmes naturals i fer-ne seguiment amb els professionals per garantir que el ritme està dins la normalitat.  La Taula del Desenvolupament que conté tot llibret del nadó dóna unes pautes generals del què s’espera a cada edat durant els primers mesos de vida, tant a nivell més social com més psicomotriu. Això ens donarà pistes de com anem i de què esperar a cada moment. Sense ànsia!

. Repartir tasques entre progenitors i fins i tot avis, tiets o amics. Portar a terme les atencions i educació d’una o vàries criatures comporta desgast emocional, temps i esforç (i reforç) constant.

. Els nens/es responen molt bé al reforç verbal positiu, és a dir, a les atencions i comentaris positius del que estan fent, incloent felicitacions. Un “molt bé” anima a posar-se dret, a agafar objectes, a dir “mama”, ….

. Entendre que ens haurem d’adaptar contínuament a noves situacions, però que el nadó també actua en funció de com nosaltres funcionem. És a dir, l’adaptació és mútua.

. Estimar-lo molt. Tota l’estona. Encara que en moments ens poguem sentir molestos. Demostrem-li des del principi que ens pot indignar el seu comportament concret en un moment concret però que a ell com a persona l’estimarem sempre.

Lídia Costa Ballonga. Psicòloga col.legiada 11.743 per COPC. Llicenciada en Psicologia per la UAB, Curs de Postgrau en Psicologia Clínica i de la Salut per la UdG, Màster ITEAP en Intervenció Clínica i Escolar | Psicoterapeuta i Orientadora personal, familiar i acadèmica | Formadora d'emprenedors, buscadors de feina i treballadors en actiu | Docent en col.lectius de joves, adults, dones i gent gran | Col.laboradora en mitjans audiovisuals i de premsa escrita

Comments (1)

Deixa el teu comentari

Pinterest
LinkedIn