636 23 38 26 
Tot i que socialment ens sentim a anys llum respecte generacions anteriors, hi ha actituds que són molt tradicionals i discursos que ens transporten temps enrera.
Un d’ells és pressuposar que tota dona té un instint maternal que es derpertarà sí o sí, si més no quan el “rellotge” biològic doni el toc d’alarma.
En aquest sentit, segons la sociòloga i autora de #madresarrepentidas, Orna Donath, no tota dona presenta interès per a ser mare i, en els casos que és així, no sempre es viu aquesta maternitat amb plenitud. Ella fins i tot parla d’arrepentiment, vinculat al ser mare d’algú i assumir tot el que això suposa, i no a l’arrepentir-se de tenir els seus fills en tant que persones en concret.
La societat, és a dir, nosaltres mateixos, assumim en moltes ocasions que aquesta preferència és generalitzada, fet que fa que no sempre es respecti l’opció alternativa (que és la de no ser mare de ningú). Igualment, l’autora postula que, en aquest sentit, quan una dona manifesta obertament la seva intenció o predilecció de no portar fills al món, o bé es considera que hi fa en pro de la seva carrera professional o bé encara troba més incomprensió per part dels que l’envolten.
Així, cal legitimar totes les opcions en la realitat materno filial, especialment per la transcendència que té el fet de portar persones al món. Tal i com hi ha dones que es senten completes quan entren en aquesta fase reproductiva (opcional) del cercle de la vida, altres s’hi senten obligades per la necessitat de justificació que poden trobar en l’entorn.
En aquest sentit, allò mès important és que, si la dona menys motivada per aquesta faceta potencial, té parella, estiguin d’acord en el tema. De fet, és un tema crucial per facilitar la felicitat conjugal i reduir la frustració per part d’algun dels seus membres ja que, si bé la generalització diria que els homes estan menys interessats en entrar en la fase de paternitat, hem de legitimar també aquells que sí que en tenen ganes i que tenen també tot el dret del món a dir-ho en veu alta.
En resum, parla amb la teva parella.
Anònim
Ho estic patint en les meves carns. Tinc 36 anys, els bebès m’inspiren tendresa i m’agrada abraçar-los i acaronar-los. Però no tinc ganes ni interès per assumir el rol de mare. Tinc parella-que ja té una filla d’una relació anterior- i ara per ara, ja ens està bé. Ni ell ni jo sentim el desig de tenir un fill dels dos, no és cap ‘conditio sine qua non’. Però la meva mare no ho accepta. Em menyspreua i menyspreua la meva parella, i m’amenaça amb el tema hereditari. Estic desconcertada i amoïnada. Gràcies per llegir-me. EVA
Lidia
Hola!
El temps corre al teu favor: si et mantens amb el què penses al final veurà que el teu criteri és el que val. Cal aprendre a gestionar les emocions que vénen arrel d’una reacció despectiva per part d’algú significatiu com pot ser la mare. Fins i tot, si cal, reduint el temps que hi passem o donant respostes breus als seus comentaris sense justificar-se més sobre el tema.
És un dret que tens. Ànims.