636 23 38 26 
Esperança. Es diu que és l’últim que s’ha de perdre… Però sabem què és realment i per què algunes persones en tenen i a altres els costa més mantenir-la?
Segons els estudis de C.R. Snyder, que va ser investigador de la Universitat de Kansas (EEUU), l’esperança deriva d’una forma de pensar i, per tant, no és una emoció. Té lloc quan es compleixen aquestes tres condicions indispensables:
. Ens posem objectius realistes , és a dir, sabem què és el que volem aconseguir i resulta realista per a nosaltres, tot i les dificultats.
. Sabem fer un pla flexible per arribar-hi i podem dividir el camí en passos que podríem modificar en cas de necessitar un pla alternatiu.
. Creiem en nosaltres mateixos, ja sigui per les nostres característiques del moment o perquè coneixem la nostra capacitat d’aprenentatge de les que ens manquin.
Així, el fet de tenir una direcció, disposar d’un full de ruta i veure’ns capacitats per assolir l’objectiu és el que permet, a nivell cognitiu, mantenir l’ esperança en l’acompliment de les nostres fites durant tot el procés.
El fet de que no sigui una emoció que sentim en determinades situacions de manera més primària, com podria passar amb la por o el fàstic, per exemple, significa que és una habilitat que es pot aprendre. Per tant, si no l’hem adquirit fins al moment, encara hi som a temps, i això sempre és una bona notícia!
De fet, segons l’esmentat autor, els infants l’aprenen dels seus progenitors. Un model educatiu coherent, amb límits definits i que ofereixi recolzament, ajudarà als més petits a veure el món i a si mateix@s amb més possibilitats.
Altres autors afegeixen que les persones que tenen més esperança habitualment són les que estan més disposades a treballar i mantenir una constància en aquest treball. Tenen clar que aconseguir allò que volen no sempre és un camí fàcil ni ràpid. Però, alhora, tampoc creuen en tot el contrari! Són conscients que no cal buscar el camí més difícil o dur per defecte sinó aquell que visualitzin amb més probabilitats d’èxit.
Per aprendre a pensar de manera esperançada, si no ho fem ja, haurem de començar pel començament i estar disposades i disposats a canviar. Caldrà anar superant els dubtes i la por per a poder integrar la incertesa d’un món canviant com el nostre en què no podrem controlar molts dels aconteixements que hi tinguin lloc.
Tot i no ser senzill, es tracta d’una decisió conscient. I aquesta decisió es podrà materialitzar a través dels passos següents:
. Detectar quan comencem a sentir impotència en relació al desenvolupament d’un fet determinat.
. Revisar els nostres pensaments per a poder-los substituir progressivament per altres, sovint més realistes, que ens permetin sentir esperança.
. Seguir els passos previstos en el nostre pla original tot i els nous aconteixements o bé modificar-los en cas de que ja no siguin útils. Caldrà adaptar-los a les noves circumstàncies i, fins i tot, refer de nou el pla si aquesta nova situació ho requereix.
Aquests 3 punts es van fent més àgilment quan ens anem centrant en allò que depèn de nosaltres, ja sigui total o parcialment. D’aquesta manera podrem tenir la satisfacció d’estar treballant per a la consecució dels nostres objectius mentre, gràcies al nostre treball, estarem augmentant les possibilitats de que tot es desenvolupi de la millor manera possible.
