636 23 38 26 
Es podria definir l’assetjament escolar o Bullying com a qualsevol forma de comportament agressiu i no desitjat que té lloc entre iguals (nen/es – nois/es) en edat escolar. Aquest comportament o abús pot ser físic, psicològic o verbal, en directe a les aules, patis o entorn vinculat al centre i/o també a través de les xarxes socials. Igualment, es pot donar en forma d’exclusió social.
Un capítol aïllat d’aquests fets no necessàriament es considera Bullying (caldria veure cada cas). L’anomenem així quan té lloc de forma reiterada, i quan l’agressor és conscient de que allò que fa no agrada o fa patir a la víctima però ho segueix fent, fins i tot davant de testimonis. Aquests testimonis, si no intervenen protegint a la víctima es poden convertir fàcilment en còmplices de l’agressor i poden reforçar allò que fa aquest, per exemple rient, gravant o fent pinya al voltant del conflicte. Per aquest motiu, també es considera una forma d’abús de poder del que les víctimes poden tenir seqüeles durant molt temps.
(Font: www.stopbullying.com)
El passat dimarts 25 d’abril de 2017, a TV3, al programa de La Gent Normal, vam poder veure un reportatge sobre el tema que intentava recollir diferents punts de vista dels agents que solen estar implicats en aquestes situacions d’assetjament escolar. Podeu veure el programa en aquest enllaç.
TV3 – La Gent Normal – Assetjament a les aules
Arrel de la seva visualització i dels tallers que porto a terme en diferents centres educatius sobre aquesta temàtica, voldria repassar el paper d’aquelles persones que, d’una manera o altra, intervenen o poden intervenir en el Bullying:
. Les víctimes: persones que han estat a l’ull de l’huracà rebent les burles, insults o cops per part dels agressors. Requereixen ajuda en el moment i també posteriorment per tal de poder integrar la realitat que han hagut de viure i poder recuperar la seva autoestima perduda durant els capítols reiterats de violència en els diferents formats. Els facilita la reacció i recuperació el suport social i del context de confiança, així com dotar-los de recursos de resposta assertiva a les situacions i de pautes preventives per a evitar que es repeteixin els capítols violents en altres espais on puguin intervenir.
. Els assetjadors: aquells que actuen com a agents generadors del dolor de les víctimes, iniciant aquestes conductes amb més o menys consciència d’estar fent mal. Requereixen atenció degut a la freqüent impulsivitat i reduït autocontrol que poden presentar. Cal considerar la causa per la qual es relacionen de manera alterada amb els altres i cal dotar-los d’autoconsciència i habilitats socials normalitzades i regulades.
. Els testimonis: persones d’edat similar, inferior o superior que són coneixedores de la situació, sigui per haver-les presenciat o per saber els racons on tenen lloc habitualment o estar informats de les agressions previstes. Sovint participen activa o passivament del bullying ja sigui rient, callant, animant, corejant o gravant situacions de les esmentades.
. Els docents, directors dels centres escolars i personal acadèmic: actuen en les aules i espais on tenen lloc les agressions verbals i, en ocasions, físiques. El caràcter, feeling amb l’alumnat, modalitat docent i el propi protocol de centre fan que les reaccions entre uns i altres puguin ser diferents, limitades, frustrades, dispars o, pel contrari, altament efectives.
. Els pares: és important el seu paper en l’educació dels fills i filles des de la infància en quant a ser referents socials per als mateixos. Allò que ells fan i allò que manifesten o aconsellen afecta a les decisions més actives o passives dels petits i joves en resposta a situacions difícils. Per altra banda, cal estar atent a les amistats o aïllament dels nens/es i adolescents, així com als canvis sobtats de comportament o comentaris en relació al centre escolar, com ara les pors o fins i tot les somatitzacions (ex. trobar-se malament el diumenge a la nit pel fer d’haver d’anar a l’escola o institut). Cal actuar en coordinació amb el centre educatiu però és important parlar amb confiança amb els fills per saber què és el què aquests requereixen d’aquests pares i respectar les inquietuds dels nois i noies en aquest sentit. Cal valorar les opcions de canviar de centre o context si es veu necessari i permetre als fills que puguin relacionar-se amb altres persones de la seva edat en àmbits diferents a l’escolar per a facilitar que puguin tenir també suport de la seva mateixa edat.
Especialment pensat per als pares i mares, des del projecte Acabemos con el Bullying (Mútua Madrileña) hi ha una guia de gran interès destinada especialment per ajudar a protegir els vostres fills/es a Internet, aspecte fonamental per a poder prevenir (i afrontar, en el cas de que calgui) conductes de CiberBullying: Guía completa para padres “Protege a tus Hijos en Internet”.
En la mateixa línea, també us podem recomanar una altra guia destinada als pares i mares per a poder comprendre les dimensions del CiberBullying i com poder actuar per a la prevenció i l’afrontament d’aquest abús generat sobre els adolescents i pre adolescents: Guia per a pares sobre CiberBullying.
. Altres: Associacions especialitzades, telèfons d’assessorament i ajuda, experts en la matèria, col.lectius d’afectats o ex afectats, …. La seva tasca principal és la de donar suport, recursos, pautes i esperança als que viuen aquests capítols d’assetjament en el present.
Algunes propostes i campanyes adreçades als diferents agents implicats les podeu trobar en aquests enllaços:
. Família i Escola – Generalitat de Catalunya: presenta una guia amb definicions, aclariments i recursos varis.
. Save the Children: adreçat a víctimes, pares i docents.
. Fundació ANAR i Mútua Madrileña: diferents espots ilustratius destacant la importància de la funció dels testimonis.
Campanya Tu silencio ante el Bullying te transforma en cómplice: vídeo.
Finalment, no m’agradaria deixar de considerar un altre factor que trobo a faltar quan es parla d’aquest “fenomen” de violència infantil i, especialment, juvenil: el propi sistema educatiu (no parlo dels centres com a tal, ja que vull pensar que tots ellsintenten intervenir de la millor manera possible). Tot i que els malentesos i baralles entre alumnes han existit des de sempre (com es repeteix en tots els documentals, programes, entrevistes, …), el format podria haver canviat. Estem en un moment social en què els adolescents es troben cursant la ESO. En aquesta etapa, trobem junts joves que estan altament interessats en el món acadèmic i altres que no hi tenen massa facilitat i/o motivació però que es veuen obligats a assistir-hi. La barreja de caràcters, interessos, processos maduratius i inquietuds generals podria arribar a ser més accentuada que quan els joves podien escollir més aviat si optaven per un tipus de formació o altra (ex. els “antics” BUP o FP) i podien desenvolupar aptituds més compatibles amb el propi caràcter més ràpid. A vegades m’he plantejat si l’avorriment i frustració d’alguns alumnes podria estar accentuant certes conductes que poden començar essent un factor de distracció per passar el temps de classe de manera més àgil i acabar generant seqüeles durant un temps massa injust per als joves que són el centre d’aquestes distraccions.
Deixo el debat obert ja que considero que hi ha moltíssima feina a fer per part de tots els agents implicats. Haver estat víctima de Bullying està directament relacionat amb capítols d’ansietat, més predisposició a la depressió, una autoimatge molt més negativa del que tocaria per edat i, a més, cada curs escolar trobem casos de suïcidi vinculats a aquestes situacions. Si hi sumem els efectes més globals i geogràficament incontrolats del CiberBullying, crec que és suficientment rellevant com per a destinar-hi més recursos. Alguns països pioners com Suècia, han realitzat estudis a llarg termini i fa anys que van iniciar el programa Kiva, que ha permès pràcticament erradicar aquest tipus de conflictes en els centres escolars i estendre el format a altres països del món. Segons el diari El Mundo, en un article del passat 21/03/2017, Espanya també està treballant-lo i traduint-lo per a facilitar-ne l’aplicació, paral.lelament a totes les iniciatives i projectes que ja estan en marxa en molts centres.
Mentrestant, el què sí està en funcionament des del passat mes de novembre de 2016 és el Teléfono contra el acoso escolar del Ministerio de Educación de España: 900 018 018.
A Catalunya funciona també el número 116 111 d’Infància respon, per a casos de Bullying i també de violència masclista en adolescents i abusos sexuals.
El més important és que no ho deixeu passar. Si sabeu que té lloc, ajudeu o aviseu. Si us passa, no calleu i demaneu ajuda. Si ho feu, respecteu als altres. I no dubteu en denunciar-ho. Penseu que el passat novembre un jutge d’Alacant va multar uns adolescents menors que feien ciberassetjament a una altra menor amb una sanció de 2.800€, de manera que, en aquest sentit, la Justícia també va avançant. Podeu consultar la notícia aquí.
Tots sabem fer-ho millor. Ho demostrem?
P.D. Si us interessa el tema, també podeu trobar un recull de diferents estudis i web sobre el tema al Dossier temàtic de Ciberassetjament_escolar_Octubre_2016 del Centre de Documentació Juvenil.
