636 23 38 26 
Admirar més i criticar menys, aquesta és la qüestió….
Un dels efectes de la vida en societat és la de compartir espais i temps amb altres persones. Algunes d’elles són escollides per nosaltres mateixos mentre que altres, en canvi, en les presenta l’atzar (o algun conegut).
A casa, a l’escola, a la feina, a la comunitat de veïns, … En totes aquestes ocasions tenim una gran oportunitat d’aprendre del nostre entorn social ja que, o almenys així ho crec, tothom té característiques particulars, algunes d’elles extremadament positives.
Tot i això, ja sigui per les nostres pròpies inseguretats, per un model educatiu massa crític amb les persones que ens envolten o per un hàbit que hem adquirit a base de molta pràctica, podem tenir una elevada tendència a la crítica poc constructiva i, fins i tot, a la contribució de la” rumorologia”.
A vegades pot semblar que fent ús de la crítica cruel cap a la gent que coneixem, puguem aconseguir sentir-nos millor amb les nostres inseguretat o debilitats. Però el dia a dia ens demostra que la nostra autoestima no puja pel fet de fer baixar la dels demés. Més aviat al contrari, ens dificulta ser millors persones ja que no sabem aplicar la crítica constructiva cap enfora i, per tant, tampoc ho fem amb facilitat cap endins.
De fet, sovint es considera que aquesta forma de veure la resta d’humans més aviat facilita que:
. Ens sentim més hipòcrites ja que ens podem trobar mantenint converses o relacions socials amb persones que interiorment no “aprovem” però externament “tolerem” per alguna motiu concret.
. Augmentem el vocabulari despectiu tot reduint el positiu, i aquest vocabulari pot acabar determinant i limitant el nostre lliure pensament.
. Entrem en un procés de relació basat en el filtre negatiu, és a dir, centrat en intentar descobrir el més aviat possible els “defectes” dels altres. Aquest filtre no ens permet valorar les seves virtuts ni confiar-hi. I molt menys, reforçar-les o, fins i tot, compartir-les.
És per aquest motiu que aquí trobeu una invitació a fer un pas més: Atrevir-se a deixar de fer exàmens a les persones que ens envolten i passar a admirar aquelles característiques que tenen o conductes que realitzen que nosaltres no sabem fer. I les que sí, podent integrar cada vegada més que les diferències entre nosaltres són justament les que ens enriqueixen com a grup.
Cal dir, però, que és completament normal que no ens agradi tothom o que ens resultin especialment desagradables algunes característiques de certes persones. En aquest cas, cal aprendre a respectar aquestes diferències esmentades, sense descartar que poden haver-hi moments també per a deixar clars els marges, és a dir, no cal ser amic de tothom però que algú no ho sigui no significa que l’haguem de tractar despectivament.
Per altra banda, allò que sí que ens agrada, sempre ho podem agafar de referència i llavors fer-ne la nostra versió particular (seria la visió més evolucionada del típic “copiar- pegar” tot i que això, en alguns casos, podria ser suficient).
Potser és que estem molt habituats a la crítica poc constructiva i fins i tot se’ns fa estrany començar, de cop i volta, a valorar tant les capacitats de les persones que conviuen o comparteixen moments amb nosaltres, però canviar el prisma amb què mirem als demés millora les nostres relacions socials al moment. I, sobretot, permet donar-los, i donar-se, una nova oportunitat.
