636 23 38 26 
El final de les relacions sentimentals sempre resulta dolorós i altament incòmode. Encara que els motius puguin ser clars, es vegi a venir o, en el millor dels casos (si la relació es trenca), no hi hagi fills o hipoteques en comú, s’inicia un procés de transformació que, en ocasions, pot alterar la manera de veure els altres i de relacionar-s’hi.
Anem a considerar diferents punts de vista:
La persona que pren la decisió: entre el desencís i les alternatives suposadament millors.
En aquest cas, la transformació ha començat a tenir lloc durant la relació. És cert que qui fa el pas de posar sobre la taula que aquesta ha de finalitzar, parteix d’una avantatge en aquest moment, que és la de que ho té pensat i, en ocasions, una mica integrat, de manera que el procés de dol posterior pot ser més àgil (tot i que no sempre és així). De tota manera, ja he parlat en altres posts (La responsabilitat de deixar una relació) del valor que cal tenir també per a prendre aquest tipus de decisió ja que, una cosa és la lectura que se’n fa des de fora i l’altra tot el procés viscut per dins, incloent els nervis, balances, recordatoris, sensacions de culpabilitat, … que ha passat aquesta persona abans de donar el pas.
El desencís té lloc quan aquella persona que ens acompanya en el camí, ens resulta cada cop menys atractiva, agradable o compatible. El príncep o princesa que va aparèixer un dia en les nostres vides i amb qui vam fer plans de més o menys intensitat i envergadura, ens comença a semblar llunyà i van disminuint les ganes de fer-hi més plans i d’allargar l’aventura en comú. Deixar algú per aquests motius implica jugar-se-la ja que no tenim garanties de trobar allò que ara ens falta al costat d’algú altre i, en molts casos, aquesta por pot fer que anem introduint elements per intentar remotivar la relació. Aquesta estratègia funciona en alguns casos, sobretot quan la parella havia caigut en una fase de rutina o estrés vinculat a camps externs al de la relació com a tal que havien centrat pràcticament el 100% de l’atenció. En altres casos, però, no és així i llavors cal prendre decisions per a donar-se i donar noves oportunitats.
Les alternatives suposadament millors són aquelles persones que coneixem mentre tenim una relació i que considerem que poden contribuir més a la nostra felicitat o projectes vitals que la persona amb qui compartim el dia a dia. En aquest cas, no és que el príncep o princesa hagin canviat necessàriament sinó que la nostra atenció ha recaigut en un altre candidat/candidata. Qui pren la decisió d’apostar per a ell/a viu fases de culpabilitat i papallones a l’estómac de manera gairebé simultània, de manera que requereix també aclarir posteriorment les seves idees i sentiments.
Qui rep la decisió: la búsqueda infinita de perquès.
Que algú es desencisi de nosaltres és difícil d’entendre. En aquest sentit, tot i el dolor que provoca ser deixat per l’aparició d’una tercera persona, el procés de dol i transformació sol engegar abans. En general, tot i la no acceptació, ens és més fàcil entendre de manera lògica que ens deixin per un o una altra. Tot i això, sovint s’inicia la fase comparativa obsessiva de nosaltres mateixos amb el nou fitxatge i, si no ens sentim molt per sota, tot allò que podíem entendre torna a no ser entès. Ser substituït per una altra persona al cor de qui crèiem íntim nostre genera un dolor de grau elevat que pot ser molt dur de superar i que, en moltes ocasions, es pot agilitzar amb l’ajuda dels professionals.
Per altra banda, si ens deixen i quedem amb la sensació de no haver pogut demostrar una mica més, de no tenir una altra oportunitat, de no tenir la informació de la decaiguda de la relació mentre estava passant, …. també ens sentim enganyats i, sobretot, frustrats. Ens podem trobar creient, durant un temps relativament extens, en les possibilitats de continuïtat de la relació que acaba per decisió de l’altre, especialment si la nostra plaça no està ocupada per ningú altre . Hi ha qui es pot arribar a obsessionar per voler recuperar la posició, oblidant que l’altre ha decidit que no vol que l’ocupem i, en cas de poder demostrar de nou que volem ser-hi, cal una transformació comú en pro de l’esmentada relació. No funciona (em sap greu dir-ho) si només un és el que s’esforça per poder remuntar tota aquesta etapa. Han de voler els dos, saber com fer-ho i fer-ho.
Per tant, el pas de príncep a granota no és immediat. Cal estar atents a com vivim el dia a dia, a com evolucionen els nostres gustos, interessos o inquietuds i compartir-ho amb l’altre. Hem d’informar i estar informats del punt en què estem com a parella i de quines coses podem millorar. Cal ser flexible i evolucionar junts per tal que l’emoció d’estar dins sempre sigui major a la de voler sortir-ne. I això és sempre, sempre, sempre, cosa de dos.
